Reagrupament

Dir que Rafael Casanova va ser un traïdor és una de les manipulacions històriques més perverses i tòxiques que arrosseguem. I el pitjor del cas és que, sovint, aquest revisionisme indocumentat es repeteix des d'alguns sectors del mateix independentisme, devorant els nostres propis referents i deslegitimant la nostra història d'Estat. Anem als fets. El matí de l'11 de setembre de 1714, amb les tropes borbòniques entrant a sang i foc a Barcelona, Rafael Casanova no es va quedar amagat en un despatx. Com a Conseller en Cap i màxima autoritat civil, va assumir la responsabilitat més extrema: va agafar el penó de Santa Eulàlia, el símbol sagrat que només trepitjava el carrer quan la ciutat estava en perill de mort, i va liderar un contraatac desesperat al bastió de Sant Pere. Allà, a primera línia de foc, va caure greument ferit d'un tret a la cuixa. Acusar de covardia o traïció el dirigent civil que va vessar la seva sang a les barricades defensant les nostres Constitucions és d'una ignorància temerària. D'on surt, doncs, la llegenda negra? Del fet que va sobreviure. Un cop consumada la derrota, i sabent que la maquinària borbònica incompliria els pactes de capitulació per arrasar amb tot, l'entorn de Casanova va falsificar el seu certificat de defunció per salvar-lo d'una execució segura. El van treure d'amagat de la ciutat i el van ocultar a la finca del seu fill a Sant Boi de Llobregat, on va viure en la més estricta clandestinitat. Si comparem la seva sort amb la d'altres herois d'aquella gesta, és cert que els destins són diferents, però això té una explicació històrica i militar. Felip V va desfermar una venjança implacable, gairebé obsessiva, de manera immediata contra l'alt comandament militar, als quals culpava directament d'haver allargat el setge fins a l'últim alè. El general Josep Moragues va ser executat brutalment, arrossegat, esquarterat, i el seu cap va penjar en una gàbia al Portal de Mar durant dotze anys com a avís a navegants. El comandant suprem Antoni de Villarroel i el general Joan Baptista Basset van ser tancats en condicions inhumanes a masmorres com les de Segòvia o Hondarribia. Tots dos van morir rebentats per les tortures i la insalubritat just quan el Tractat de Viena de 1725 n'obligava l'alliberament. El general Antoni Desvalls, que no va capitular mai, va continuar la lluita i va morir a l'exili a Viena el 1724. Casanova es va salvar de la gàbia o de la masmorra precisament perquè la seva condició d'autoritat civil donada per morta li va permetre caure en l'anonimat just a temps. Quan cinc anys més tard va poder recuperar el seu nom i la seva professió, va ser exclusivament per l'amnistia de 1719, una decisió tàctica forçada per la Guerra de la Quàdruple Aliança per evitar una nova revolta catalana, no per cap pacte de traïció amb la monarquia. Sobreviure a una repressió brutal falsificant la teva mort no et fa cap traïdor, et fa un supervivent. En qualsevol país amb Estat i autoestima, la història del màxim líder civil malferit en combat, amagat i donat per mort, compartiria l'Olimp de l'èpica nacional amb la noblesa irreductible d'un Moragues, un Villarroel o un Basset. Nosaltres, mancats de superproduccions pròpies que gloriïn els nostres mites, de vegades preferim escopir sobre la memòria dels qui van donar-ho tot per la terra. Els herois de 1714 ens van llegar la legitimitat d'uns drets constitucionals que mai van ser derogats legalment, per tsnt vigents, només esclafats per les armes.Honorar i restituir la seva memòria, sense complexos ni llegendes negres, és el pas previ i indispensable per restituir l'Estat de dret més antic d'Europa. 📜⚔️