Sepsi Aiguadé

Avui al cafè d’Idees hem parlat de la responsabilitat del ministre Puente i el debat sobre les dimissions. Ara acabem de saber que després de la sessió de la Diputació permanent ha dimitit, recupero el moment en què he volgut fer la distinció entre l’atribució de culpes i la responsabilitat política de Puente, que com a responsable ha de garantir el manteniment, la supervisió i la seguretat del sistema, ha de donar explicacions i respondre per les decisions que s'han pres davant la ciutadania. A més, hi ha una contradicció política molt concreta: fa pocs dies el ministre feia declaracions sobre l'alta velocitat i la possibilitat d'arribar als 350 km/h, i ara posa sobre la taula la possibilitat de suspendre el servei entre Barcelona i Madrid per fer les obres de renovació. Hem passat de la propaganda a l'alarmisme sense cap estació intermitja. La pregunta és inevitable: com és que hem passat de presumir de velocitat a plantejar-nos que el principal corredor ferroviari del país pugui quedar aturat? No es tracta d'atribuir a Puente la culpabilitat de l'accident, per descomptat. Però és el responsable de la política ferroviària i, per tant, de la gestió del sistema, de les prioritats d'inversió, del manteniment i de les mesures que han de garantir la seguretat. I la seguretat no és negociable. Hi ha una conseqüència de l'accident que no podem menystenir: la pèrdua de confiança dels usuaris. Després de dues tragèdies en un any és comprensible que hi hagi persones que tinguin por de tornar a agafar-lo. I això és greu. Perquè el transport públic funciona també sobre un contracte de confiança entre l'administració i la ciutadania. La primera obligació d'un sistema ferroviari és transportar persones amb seguretat, que no pot ser una promesa institucional, ha de ser una garantia acreditable. Les infraestructures no són neutres, responen a un model de país. I el model radial és el principi ordenador d'un sistema ferroviari deficitari, ineficient i, territorialment desequilibrat. Connectar Madrid amb totes les capitals té una lògica de centralització política, però no respon als fluxos reals de mobilitat, de mercaderies i d'activitat econòmica. En el cas català, el contrast és escandalós: mentre s'han destinat recursos ingents a desplegar l'alta velocitat, continuem arrossegant dèficits de manteniment i de servei a Rodalies, i el corredor Mediterrani continua sense estar operatiu amb les condicions que necessita l'economia productiva. Les infraestructures tenen ideologia perquè expressen una idea de país. No necessitem més quilòmetres d’alta velocitat espanyola. A Catalunya necessitem un sistema ferroviari segur, fiable i al servei de les persones.