Aleix MeCe

Aquesta nit m’he reunit amb el coixí, i he donat moltes voltes a aquesta carta oberta. Els clubs humils som com enamorats platònics. Volem el millor pels nostres jugadors/es, sense gaire a canvi. Per a nosaltres són molt importants, únics, i no només ens centrem en la seva millora, sinó també en el seu benestar. Però de cop i volta, apareix un ésser atractiu/va (club) que cautiva al jugador/a i també agrada a la família. Té un bon cotxe (categoria), vesteix bé (equipació diferent a la de sempre) i té el do de la paraula (un projecte atractiu). Com que estimar també és deixar marxar, i els clubs humils volem el millor pels nostres jugadors/es, no fem pressió perquè es quedin. Si creu que és el millor per a ell/a, també és el millor per a nosaltres. El problema ve quan aquesta persona atractiva, que té accés a un ventall gran de jugadors/es, es cansa d’aquest jugador/a de club humil, i acaba la relació (tall del jugador/a). El meu resum. Fins que no hi hagi una normativa clara respecte els fitxatges entre menors (repte complicadíssim per a satisfer tothom), els clubs humils haurem d’assumir que, si no volem entrar al monopoli del fitxatge, perdrem entre 10 i 15 jugadors/es per temporada. Els podem recuperar d’una manera molt noble. Posant una pilota de bàsquet a les mans, a 10 / 15 nens que no fan esport, a les escoles del poble. Començant de nou el procés des de zero. Els adults hem aconseguit que el canvi de club esdevingui una situació inevitable. Si el club treballa bé, marxaran a llocs millors per viure “millors experiències”. Si el club no treballa bé, marxaran buscant un lloc on puguin desenvolupar-se millor com a jugadors/es. Què ens queda? Seguir picant pedra per formar millors jugadors, i riure de tots aquells que es dediquen a formar equips cada temporada. Al final, cadascú decideix en què inverteix el seu temps.