thepallas

ALHORA JACTA EST La militància d’Alhora ha decidit que ens presentem a les eleccions espanyoles i, per tant, ara ve la part difícil, que no és votar que sí sinó fer que això tingui algun sentit. I aquí us necessitarem, perquè una cosa és animar-nos a presentar-nos i una altra és ajudar a recollir signatures, posar-hi temps, diners, candidats, estructura i vots. Ajudeu-nos aquí: foraespanya.cat/ Davant dels que diuen que no hi hem d’anar a fer res a Madrid, cosa amb la qual qualsevol independentista pot estar perfectament d’acord, jo crec que cal recordar una obvietat: el més important no és tant on ets, sinó què fas amb allò que tens a les mans. Els irlandesos de 1918 es van presentar a les eleccions britàniques, van obtenir 73 dels 105 escons d’Irlanda, es van negar a anar a Westminster i es van reunir a Dublín per constituir el Dáil Éireann, el seu propi parlament, i proclamar que la legitimitat política irlandesa residia allà i no als Comuns britànics. No sé quants diputats podem arribar a tenir nosaltres, i dubto molt que el 29 de novembre ens trobem de cop en aquella situació, però aquesta història explica bastant bé per què jo no veig Madrid com el destí. Presentar-nos a unes eleccions espanyoles no vol dir assumir que el Congreso sigui el nostre parlament natural, ni que la nostra llibertat s’hagi de negociar allà, sinó utilitzar tots els espais disponibles per acumular representació, legitimitat, organització i força fins que algun dia els representants elegits pels catalans puguin fer exactament el contrari del que Madrid espera d’ells: tornar a Catalunya, constituir aquí el poder polític que els seus electors els hagin encomanat i fer efectiva la independència que vam declarar el 2017. No crec que aquest novembre siguem Irlanda el 1918, però tampoc em sembla especialment útil començar una aventura política explicant-nos totes les coses que no podrem fer mai. Qui sap si, si fem bé la feina i prou gent s’hi suma, arribarem abans del que molts pensen al moment de deixar de mirar Madrid com el centre de res. Madrid no és el destí. És una estació. I a RENFE ja sabem que cal fer-la fora de Catalunya.

En resum, uns nanos es fan terroristes i, abans de preguntar-nos qui els ha adoctrinat, qui els ha radicalitzat o qui els ha ensenyat a odiar-nos, ja hi ha catalans preguntant-se què devem haver fet nosaltres malament. Això ja no és prudència: és culpa apresa. Ens han ensenyat tan bé a buscar sempre la nostra part de culpa que, si un dia ens passen per damunt, encara hi haurà qui preguntarà si no hauríem d’haver-nos apartat abans.