MercèComas

PER QUÈ DEFENSO L’ABSTENCIÓ EL 29-N Defenso una abstenció catalana massiva el 29-N perquè ja està bé de fer veure que la nostra vida política comença i acaba quan Espanya posa urnes. No parlo de quedar-se a casa emprenyat ni de passar de tot. Parlo de milions de catalans fent una cosa molt concreta. Deixar de donar legitimitat política a un mecanisme que no expressa la sobirania de la nació catalana. Podem donar-hi totes les voltes que vulguem, però les regles no són nostres. El cens no és nostre. Les lleis no són nostres. Els tribunals no són nostres. La força que garanteix tot aquest ordre tampoc és nostra. Ens deixen escollir coses dins d’un marc que ja han decidit ells i després nosaltres ens passem mesos discutint els resultats com si haguéssim exercit sobirania. Doncs no. Hem participat. Que és una cosa bastant diferent. Ara poseu-hi milions de catalans que el 29-N deixen de participar conscientment. Milions. No quatre emprenyats, no una minoria testimonial. A veure qui té nassos d’explicar aleshores que simplement hi ha desafecció. Allà hi hauria una nació dient que ja no accepta existir políticament només quan l’Estat li diu quan, com i dins de quines regles pot fer-ho. I això ja és una altra magnitud. Però aquesta gent no pot desaparèixer l’endemà. Aquí ens hi juguem que tot plegat sigui política o només una enrabiada grossa. L’energia que traiem de l’urna ha d’anar a algun lloc. Cens nacional, organització territorial, llengua, comunitat, diners, xarxes pròpies, estructures pròpies. Gent que es coneix, que es compta, que treballa junta i que deixa d’esperar que la següent convocatòria electoral li arregli el país. Fa massa anys que ens han acostumat a pensar com a electors. Qui guanyarà. Qui pactarà. Qui puja. Qui baixa. Qui frena l’altre. Qui té tres diputats més. I mentrestant gairebé ningú pregunta on collons és el poder català. Qui l’està construint. Què tenim nosaltres que continuï existint quan s’apaguen els focus de la nit electoral. Aquesta és la feina que importa si de debò volem deixar de dependre d’Espanya. Milions de catalans organitzats com a força pròpia valen infinitament més que milions de catalans repartits entre sigles que competeixen dins un marc que no controlen. Un Estat català no apareixerà perquè un dia encertem el partit perfecte, ni perquè aconseguim la combinació màgica d’escons. Apareixerà quan darrere hi hagi un poble prou organitzat, prou cohesionat i amb prou poder perquè la seva existència política ja no depengui del permís de ningú. Això és el que defenso per al 29-N. Una abstenció enorme, conscient, nacional i organitzada. No desaparèixer. Fer exactament el contrari. Fer-nos visibles com a poble fora del recompte que ens ofereix Espanya. Milions de catalans deixant de comportar-se només com a electors espanyols i començant a construir poder català. Volem un Estat català. Doncs necessitem poder propi. I el poder propi no ens el donarà cap urna aliena. L’hem de construir nosaltres.