«Manar vol dir tenir la vara, però, rarament cal utilitzar el bastó amb borles. L'autoritat és un simple mal necessari. » L'administració real, d'altra banda, és en mans dels secretaris, els quals, discrecionalment, fan i desfan.» Josep Pla, Àlbum de Fontclara

Tanta alerta al mòbil per les pluges m'ha fet recordar aquell aforisme sobre l'arbre que cau al bosc: Si plou a Catalunya, I no hi ha ningú per fer-ne un acte administratiu, Ha caigut aigua de debò?

Pel que sembla, en Joan Amades no només va ser un historiador, sinó un visionari d'esdeveniments futurs

Conversa amb uns antics companys de la facultat d'informàtica. Comentem la paradoxa que, de joves, ens agradava comprar els darrers models de dispositius per estar sempre a l'última. Ara alguna cosa ha canviat i molts informàtics desconfiem de la tecnologia moderna i preferim comprar dispositius sense «intel·ligència». —Per mi el punt d'inflexió ha estat la canalla. Ara que sóc pare tinc tota la casa domotitzada. Fins i tot el bullidor d'aigua intel·ligent em té preparada l'aigua calenta quan em llevo. —Jo prefereixo la versió orgànica. Per això em vaig buscar un marit que em tingués el café preparat quan em llevo. —Sembla doncs que la IA està prenent la feina als marits. —Qui pren la feina dels marits acostuma a ser la IA-IA.

«Els nens ja no coneixen els noms dels ocells» Us sona aquesta frase? Quina ràbia que fa! Fa anys que vaig deixar de ser un nen, però el problema és que, a les ciutats —i Vilanova i la Geltrú no és pas tan gran— senzillament no hi ha ocells. No n'hi ha! És difícil aprendre el nom de quelcom que no es coneix. Amics, a les ciutats, només s'hi veuen coloms, pardals, cotorres, garses i les gracioses cueretes. Algun tudó i alguna merla de tant en tant. Si la finestra dona a un espai obert potser podem veure planejar les orenetes. Fa poc que he començat a trobar estornells. Sí, un ocell que, fins que no el vaig poder veure fa uns pocs anys, només relacionava amb l'insult. Mai no he vist una mallerenga, un capsigrany, un pinsà ni una cadernera. Potser he sentit el cant del rossinyol alguna vegada, però no puc dir que l'hagi identificat o vist. Mai a la vida, en quaranta anys! Tampoc no conec l'oriol; fins que no n'he buscat una foto a la Viquipèdia no he descobert que és d'un color groc preciós! La puput, espècie extremadament comú, la vaig començar a albirar d'ençà del COVID, i només passejant per la muntanya. N'he pogut comptar cinc o sis en total. Com que tinc bona vista també he pogut identificar falciots —o potser eren xoriguers— volant pel cel, però sempre a desenes de metres de distància. No sé si els puc afegir a la llista. Si la ciutat està prop del mar hi abundaran els gavians; si té basses o estanys, ànecs i oques. En alguns parcs públics hi ha paons. Tothom ha estat algun cop en una granja, així que podem dir que hem vist galls i gallines. Els mussols i les òlibes gairebé han desaparegut de les ciutats. Només n'he vist un a la meva vida, i a més, el vaig poder tocar. Vaig aconseguir rescatar-lo de sota una tanca rovellada. Finalment, alçant la vista als balcons es poden veure ocells engabiats —lamento dir que ho trobo abominable i esperpèntic— com ara periquitos i canaris. Amb una mica de sort hi trobarem un pit-roig. Aquest és el motiu pel qual els nens —i molts adults urbanites— no coneixen els noms dels ocells. No sé pas com ho podem arreglar, el que us demano és que no culpeu els nens, «les pantalles» ni els caps de turc habituals. Hem fet fora els ocells de les ciutats on vivim, i ells han trobat una nova llar lluny de nosaltres. Som les persones qui hi sortim perdent: ens estem privant de la bellesa del seu cant i la delicadesa del seu plomatge.

Conversa amb els meus amics G. i X. sobre la calor que ha fet aquest estiu, i l'alta probabilitat de que les temperatures continuïn empitjorant els propers anys. Reconeixem la dificultat per a revertir la situació a nivell global, però comentem diverses polítiques urbanes que es podrien aplicar a nivell local per disminuir-ne l'impacte: plantar més arbres, cobrir els carrers amb tendals, prohibir els edificis-hivernacle amb exteriors completament de vidre, eliminar la pedra vista i tornar a arrebossar les façanes amb calç o algun material aïllant, fomentar la construcció d'habitatges orientats nord-sud per tal de que algunes habitacions romanguin fresques a l'estiu i càlides a l'hivern, etc. Ens preguntem com és que no s'estan aplicant aquestes mesures, que no són passa massa cares, i que sens dubte els arquitectes i enginyers civils coneixen millor que nosaltres. Potser és que no hi ha prou consciència de la gravetat de la situació? Què ha de passar per tal que la població reclami als polítics solucions concretes, senzilles i factibles a curt plaç? La meva hipòtesi: quan, per festa major, en plena canícula, a les sis de la tarda, morin per cop de calor uns castellers, o uns bastoners, o uns geganters, potser descobrirem que potser sí està fent massa calor i hem de començar a canviar hàbits i polítiques. La idea d'en X. em resulta brillant, inesperada i visceral: «El dia que comencin a morir les mascotes»

Pla, sobre els periodistes i la indignació.

M'he enamorat d'aquest llibre! És més del que fa pensar el títol: no es tracta d'un text científic, sinó d'explicar el comportament humà. Repassa 50 productes i idees —no necessàriament els típics— i analitza com han canviat el món: de vegades a millor, de vegades a pitjor. S'hi poden trobar idees molt curioses. Visca el sifó en S, la societat limitada i la llet adaptada! Si heu llegit «Freakonomics», «Predictably Irrational» o «Sàpiens», us agradarà.