La Meira 💜

El 1868, la Hisenda espanyola estava pràcticament en fallida. La ninfòmana i pervertida Isabel II, la borbona de torn, va haver de fugir cames ajudeu-me. Al darrera de la crisi econòmica hi havia allò del estirar més el braç que la màniga amb els trens. Però cal distingir la fallida de les companyies ferroviàries de la insolvència de l'Estat. És un episodi força revelador de la història econòmica espanyola: La bombolla ferroviària de 1855-1866 El mecanisme va ser aquest: 1855: Gran aposta ferroviària. El govern d'Isabel II aprova la Llei general de ferrocarrils, amb subvencions públiques, exempcions aranzelàries i facilitats per al capital estranger. Aprofitada evidentment per fer passar les vies pels terrenys expropiables menys rendibles de les elits de sempre. 1855-1864: febre constructora. Espanya passa d'uns 477 km de vies el 1855 a més de 4.300 km el 1866. Hi entren enormes quantitats de capital, especialment francès. Multiplica per 10 els kilòmetres de via, amb diners europeus, STUPOR MUNDI! 1864-1866: el negoci no funciona. Les línies transporten menys passatgers i mercaderies dels previstos. Moltes no generen prou ingressos per remunerar les inversions. Les línies comencen a caures a trossos. 1866: esclata la bombolla. Les accions ferroviàries s'enfonsen, diverses societats de crèdit fan fallida i la construcció pràcticament s'atura. Espanya havia construït una xarxa ferroviària pensant en una activitat econòmica que encara no existia en aquella magnitud, perquè el que era llaminer era l'especulació i el gran projecte radial i polític de connexió de Madrid amb les "Provincias". Tant li feia si era un país majoritàriament agrari, amb una industrialització limitada i un mercat interior relativament feble. A més, les subvencions incentivaven la construcció de línies encara que la seva rendibilitat fos dubtosa. Una part considerable del material ferroviari s'importava, cosa que limitava l'efecte industrial intern de la inversió. El 1867, la Hisenda espanyola es trobava al límit de la bancarrota i, el 1868, el deute del Tresor exigible a curt termini superava els 2.500 milions de rals. Bé... i ara no sé a què em venen aquestes coses al cap. Moltes gràcies per la vostra atenció en aquesta matèria.